lunes, 19 de diciembre de 2011

Alguna cosa mía

Ell, Cesco, era alguna cosa dels homes; els altres eren alguna cosa d’ell.
—50 obrers van aixecar en un dia l’obelisc de la plaça de la Concòrdia, i van cobrar, posem per cas, 10 francs cada un, 500 francs en total; un sol obrer treballant 50 dies també guanyaria 500 francs; i en canvi un obrer, ell tot sol, no podria aixecar l’obelisc en 50 dies. El que no paga el capital és el treball col·lectiu, allò tan humà de 50 homes tibant alhora la mateixa corda. Up! up! amunt! Aquest esforç col·lectiu, aquest sentit d’una colla d’homes treballant junts, és la base de qualsevol estructura de treball. El treball no és un problema de números, sinó d’homes. És el resultat de la germanor, és humanament misteriós i inquantificable. I l’obra de les mans juntes també és humanament misteriosa i inquantificable.
—Molt bonic i massa romàntic.
[...]
—Perquè per a mi hi ha sempre una dialèctica que no és ben bé la teva: la de persona-comunitat. La persona només es desplega de debò en la comunitat. La comunitat només es desplega orgànicament quan valora i respecta la persona humana. Un home sense sentit de comunitat és una fera. Una comunitat sense respecte per la persona humana és una màquina d’aixafar grava.
—La història és una màquina que no podem parar.
—No podem parar-la, però hem de guiar-la. I el qui la guia (això sí que no ho acceptarà) és l’esperit de pobresa.
—La pobresa és el primer que cal treure del món.
—La pobresa és el primer que cal treure del món i el primer que cal salvar. Cert, el més urgent és treure la pobresa, que tothom mengi; el més important és salvar la pobresa, que tothom visqui. És una paradoxa: treballar perquè tothom tingui el seu nivell just, i alhora treballar perquè el món no se’ns torni gras, satisfet, opulent, encoixinat. Burgès, que diries tu. Trist, que diria jo. Cal donar al món un veritable esperit de pobresa.
—I què és això?
—No ho sé, Déu meu, no ho sé. Ho cerco, ho trobaré.
—Deixa’t d’històries. Hi ha una gran feina i cal fer-la.
—Hi ha una gran recerca i cal fer-la sense deixar la feina.
—Cal fer el que cal fer.
—Cal que cada home sigui el que ha d’ésser.
—Cada home només és un pas, un “quanta”, la mínima quantitat possible d’energia històrica. El que cal salvar és el gran destí. La marxa d’aquesta màquina que ara comencen a saber com va.
—Cada home és un misteri en la comunitat. Cal salvar cada home.

-Francesco, de Josep Maria Ballarín, 1967. Edicions 62, col·lecció Blanquerna nº 62, 1972.


MEDITACIÓN XVII

Nadie es una isla, completo en sí mismo; cada hombre es un pedazo de continente, una parte del todo; si el mar se llevara una porción de su tierra, Europa quedaría reducida, como si fuera un promontorio, o la casa de uno de tus amigos, o la tuya propia. La muerte de cualquier hombre me empequeñece porque estoy ligado a la humanidad; es por ello que nunca deberías preguntar por quién doblan las campanas: doblan por ti...

John Donne 1624

3 comentarios:

Alyebard dijo...

No som una illa. M'ha agradat el text. Buscaré el llibre.

Matriarcal dijo...

Quan jo feia el prenoviciat, els meus pares em van regalar un llibre de mossèn Ballarin, "Santa Maria, pa cada dia". Jo vivia a Valladolid, prop d'unes monumentals fletxes de la Falange, mentre el llegia... Bé, la veritat és que no sé perquè estic explicant tot això, però m'has fet retornar al passat. Té un estil molt personal, aquest home. Salut i Bon Nadal!

hiniare dijo...

Rescaté este libro que alguien había abandonado en la biblioteca, y tiene pinta de llevar amarilleando en una estantería desde que se editó. No he leído nada más de mossèn Ballarín, éste me ha parecido muy típico de los 60, experimental, “de tesis”. Pero me conmovió este fragmento de diálogo (con alguien que se adivina marxista o algo así), tuve uno de esos momentos en que descubres que alguien ha escrito lo que pensabas y no lo sabías: el todo es algo más que la suma de las partes. Unos seres aislados no son humanidad (así estamos), pero hay que pensar en cada uno, no en una masa. En fin, él lo dice mejor que yo. Pero aquí está la clave de muchas cosas. Joan Melé decía en aquella conferencia que colgué (23/5/11) que “cuando se está muriendo otro ser humano, todavía no tenemos esa conciencia de que algo nuestro se está muriendo”. Ese que “los demás sean algo mío” es lo que tenemos pendiente. Ahora en Navidad parece que algunos lo sienten por un momento, pero es demasiado frágil. Os deseo feliz Navidad, y lo que os deseo es que podáis disfrutar de ese sentimiento, aunque sea breve.