Ell, Cesco, era alguna cosa dels homes; els altres eren alguna cosa d’ell.
—50 obrers van aixecar en un dia l’obelisc de la plaça de la Concòrdia, i
van cobrar, posem per cas, 10 francs cada un, 500 francs en total; un sol obrer
treballant 50 dies també guanyaria 500 francs; i en canvi un obrer, ell tot
sol, no podria aixecar l’obelisc en 50 dies. El que no paga el capital és el
treball col·lectiu, allò tan humà de 50 homes tibant alhora la mateixa corda.
Up! up! amunt! Aquest esforç col·lectiu, aquest sentit d’una colla d’homes
treballant junts, és la base de qualsevol estructura de treball. El treball no
és un problema de números, sinó d’homes. És el resultat de la germanor, és
humanament misteriós i inquantificable. I l’obra de les mans juntes també és
humanament misteriosa i inquantificable.
—Molt bonic i massa romàntic.
[...]
—Perquè per a mi hi ha sempre una dialèctica que no és ben bé la teva: la
de persona-comunitat. La persona només es desplega de debò en la comunitat. La
comunitat només es desplega orgànicament quan valora i respecta la persona
humana. Un home sense sentit de comunitat és una fera. Una comunitat sense
respecte per la persona humana és una màquina d’aixafar grava.
—La història és una màquina que no podem parar.
—No podem parar-la, però hem de guiar-la. I el qui la guia (això sí que no
ho acceptarà) és l’esperit de pobresa.
—La pobresa és el primer que cal treure del món.
—La pobresa és el primer que cal treure del món i el primer que cal salvar.
Cert, el més urgent és treure la pobresa, que tothom mengi; el més important és
salvar la pobresa, que tothom visqui. És una paradoxa: treballar perquè tothom
tingui el seu nivell just, i alhora treballar perquè el món no se’ns torni
gras, satisfet, opulent, encoixinat. Burgès, que diries tu. Trist, que diria
jo. Cal donar al món un veritable esperit de pobresa.
—I què és això?
—No ho sé, Déu meu, no ho sé. Ho cerco, ho trobaré.
—Deixa’t d’històries. Hi ha una gran feina i cal fer-la.
—Hi ha una gran recerca i cal fer-la sense deixar la feina.
—Cal fer el que cal fer.
—Cal que cada home sigui el que ha d’ésser.
—Cada home només és un pas, un “quanta”, la mínima quantitat possible d’energia
històrica. El que cal salvar és el gran destí. La marxa d’aquesta màquina que
ara comencen a saber com va.
—Cada home és un misteri en la comunitat. Cal salvar cada home.
-Francesco, de Josep Maria Ballarín, 1967. Edicions 62, col·lecció Blanquerna nº 62, 1972.
MEDITACIÓN XVII
Nadie es una isla, completo en sí
mismo; cada hombre es un pedazo de continente, una parte del todo; si el mar se
llevara una porción de su tierra, Europa quedaría reducida, como si fuera un
promontorio, o la casa de uno de tus amigos, o la tuya propia. La muerte de
cualquier hombre me empequeñece porque estoy ligado a la humanidad; es por ello
que nunca deberías preguntar por quién doblan las campanas: doblan por ti...
John Donne 1624
Comentarios